ESTILS ROMÀNTICS

Els vestits dels anys 20 i 30 es confeccionaven de manera imaginativa, buscant certs tocs de fantasia. En aquesta entrada repassarem ràpidament l'evolució de la moda dels anys del Romanticisme, en els que les faldilles, profusament decorades, s'obrien exuberants sota una cintura estreta, les mànigues tenien forma de globus sota les espatlles i tot es combinava amb pentinats i tocats amb plomes i joies. Pel que fa a la tela més popular de l’època aquesta era la mussolina blanca.

Als anys 20, les vores de les faldilles es decoraven amb ornaments fantàstics. Els elements més comuns eren franges de flors i fulles aplicades o dibuixades, i volants fistonats recollits amb roses o tuls, però l’ornament de més èxit eren els rulls, tubs horitzontals farcits de llana, de vegades decorats amb perles o llaços.

1. Gasa de seda brodada amb seda y decorada amb ras. Anglès, 1820-1824

Aquests vestits solien ser lleugers, de teles transparents, de manera que sota es portaven vestits interiors de colors pàl·lids com rosa, blau clar o blanc, provocant així cert contrast amb els vestits exteriors. Així doncs la moda romàntica va trancar amb la rigidesa i verticalitat de l'estil neoclàssic amb la rica decoració imprimida a les vores.

Als anys 30, el més destacable són les amples mànigues dels vestits femenins, que arriben a proporcions desmesurades. Hi havia una gran varietat de mànigues, com la Gigot o de pernil, excessivament amples sota l'espatlla i de major estretor a mesura que s'acosta al canell, on la màniga queda ajustada. Aquestes mànigues solien sostenir-se sobre un folre rígid gràcies al qual es mantenia la forma inflada. La imatge del vestit dels anys 30 era un joc de contrastos: les amples mànigues i les faldilles acampanades marcaven una gran diferència amb les cintures estretes.

2. Vestit de cotó estampat adornat amb una sivella metàl·lica. Anglès, 1830-1834.

A meitats dels anys 30 els estils romàntics deixen de ser tan exagerats. Les mànigues es fan més estretes per sota de les espatlles, marcant així el seu contorn, i els cossos es fan més llargs. El cosset és molt comú a finals dels 30, amb escots baixos i cintura ajustada, amb un pic que baixa per davant per destacar més la seva figura. Les costures són molt marcades, obrint-se de baix cap amunt per ressaltar més la cintura ajustada. Al seu torn, les faldilles es feien cada vegada més curtes, de manera que el que més cridava l'atenció eren les sabates. Aquests solien ser de seda, d'una gran varietat de colors, normalment a joc amb la banda de la cintura o les cintes que penjaven del barret, i es decoraven amb llaços o rosetes per fer-los més refinats. Malgrat tot, les sabates de seda eren molt fràgils i estaven pensades per dur-les només en ocasions especials.

Pel que fa a la roba masculina, es va posar molt de moda la levita amb costura a la cintura, vigent des de l'any 1816. Aquesta peça solia dur-se durant el dia, amb barret de copa a conjunt. La levita era de cintura estreta i faldons que queien rectes cap endavant, afavorint així el contrast entre el pit i la cintura. Cap al 1830 les seves característiques depenien del gust de qui la portava, de la moda de l'època o de les activitats que es fessin amb ella. En aquesta època també arriba l'afany per l'exageració de les formes del cos humà en la moda masculina. Per aconseguir aquest objectiu, la levita és molt entallada perquè la cintura sembli estreta, mentre que les espatlles es veuen molt més amples a causa de la esclavina que es col·loca sota el coll i les seves grans solapes accentuen la plenitud del pit. D'altra banda, els faldons es fan més amples, mostrant cert paral·lelisme amb la moda femenina.

3. Levita masculina. Anglesa, anys 20.

Informació extreta de: JOHNSTON, Lucy. La moda del siglo XIX en detalle. Ed. Gustavo Gili. Barcelona: 2006